Personalitats peculiars

Hola, companys! Si és que encara tendran raó aquells qui diuen del metges que som peste. M'explico.
Aquestes últimes setmanes estava passant un estat semi-depressiu/semi-ansiós pel que feia a les meves decisions preses sobre pacients i els "varapalos" que havien rebut aquestes decisions. Recordeu que d'aquí venia el meu místic post sobre la presa de decisions i la resposta de les espines del David.
Doncs avui això és en part història, donat que he encertat una orientació diagnòstica, he fet amb molt criteri una derivació i he vist una errada aliena d'aquelles que alegren.
L'orientació correcta és un trist cas de tumor cerebral a qui vaig demanar una TC cerebral urgent, l'única de fet que he demanat des de consultes. No sé si he salvat una vida, però he fet més curta l'arribada de la cavalleria.
La derivació amb bon criteri, a NRL per cert, ha resultat tenir alteracions del piruvat i ara es comença a mossegar les mans. Li faran una RNM. Un cas trist també, per descomptat.
I, finalment, l'errada aliena és un suposat Kawasaki que des d'Urgències davant el dubte diagnòstic i tenir un antigen per S.pyogenes positiu s'havia iniciat amoxicilina. Un cop a Planta, els hi va semblar un cas claríssim de Kawasaki, retirant amb força criteri, però gens d'humilitat, l'antibiòtic innocent que és l'amoxicilina que mal no li fa a ningú. Donat que des de Planta consideraven que era de caixó un Kawasaki i que era un error no haver-lo vist d'entrada i orientat així, van decidir fer un power point molt mono ridiculitzant el treball d'altres a Urgències, amb la conseqüent discussió entre uns i altres més digna de boixos nois contra ultras que no de metges. En fi, la humilitat és una virtut molt bona si ets metge. La cosa és que el Kawasaki, si l'és, serà el primer descrit en fer un abscés retrofaringi concomitant. Llàstima del faringotest positiu que fa més pobra la publicació i poc assenyat el fet que retiressin l'antibiòtic vistes les coses. Un trist cas de complicació de sde tòxica estreptocòcica, que no passarà d'aquí esperem.
Aquí el peculiar de la nostra personalitat com a metges: en el fons em produeix certa emoció haver diagnosticat el tumor i haver sabut que el nadó que vaig derivar tenia qualcom neurològic; i, donat que qui més dubtes m'ha fet tenir aquestes setmanes han estat els de Planta, em causa una certa satisfacció la petita cura d'humilitat.
No em malinterpreteu, sisplau. Em sap greu per tots, sobretot el nen del tumor i el neurològic; l'altre es curarà pràcticament segur. Però, i crec no estar equivocat, forma part de ser metges aquesta dualitat de sentir-te malament si a algú li passa alguna cosa, alegrant-te d'haver-la sabut diagnosticar.

Un altre cop postguardia

Hola, companys! Estic cansaaaaat, molt cansaaat...
Amb aquesta frase meva tan típica meva, valgui'm la redundància, començo avui.
Torno a estar sortint de guàrdia. De veritat que planyo aquells de vosaltes qui teniu 7 guàrdies al mes i a sobre no les lliureu.
Aquesta última guàrdia ha estat força interessant: molt tranquila, molt fluida i tot el que necessita una bona guàrdia d'estiu; però, sempre hi ha un "però", a les set va haver-hi un petit atac a les 7 del matí.
En fi, molt cansat- ja us ho havia esmentat?-.

El pes de les decisions

Hola, hola! El títol del post reflecteix el meu estat d'ànim en els últims temps.
No, no us espanteu; només que les últimes setmanes he vist el costat més dur de la Medicina d'aprop. I amb això del costat més dur em refereixo a les cagades pròpies.
Perquè, no ens enganyem ,les cagades dirigides per adjunt són menys cagades. Més o menys com passa amb les penes compartides amb amics, que són menys penes. O les desgràcies compartides. Bé, que ja ens entenem.
Al que anàvem, nois, que he realitzat alguna que altra cagada en les últimes setmanes i, com que en les últimes setmanes estic prenent més decisions sol del que acostumava, dir alguna és un eufemisme. Seria més correcte dir moltes.
Dir també que el bo del David va tenir a bé recordar-me que m'havia menjat una pneumònia amb patates fregides. De totes formes, cal a dir que el pobre no sabia que estic passant una època d'inseguretats i dubtes.
Suposo que és normal, que és el que toca. En algun moment de les nostres vides sempre dubtem i ara em toca a mi.
En fi, com que aquest blog ha de servir per transmetre experiències i vivències personals transmeto així la frustració de qui es fa gran a cops.

Espina

Tothom té una espina, i avui he retrobat la meva... li he mirat a la cara, als ulls, i li he dit: "no way, baby..., it's my turn", com si fos aquell 'cowboy' dur i decidit del 'far west'...

guardies i quirofans

coses del destí mentre aquí els amics de sant johans tenen unes cues de nassos a les 4 de la matinada puc dir que la meva ultima guàrdia vaig dormir unes 5 hores, cosa d'agrair ja que al dia següent entrava a quiròfan amb los capos del lugar que no deixen passar ni una, més que res peruè han fet seves frases típiques com: "T'estàs encantant" quan no vas ràpida a eixugar la sang o "A què aspires?" fent la brometa fàcil si no fiques l'aspirador a on toca.

Però a part dels capos sempre hi ha bona gent que t'ensenya i està pels resistentes i aquest divendres el traumatòleg que en el seu dia em va operar un dels genolls em va deixar operar un tunel carpià!! si senyores i senyors les parestesies de 1r, 2n i 3r dit s'han acabat juasjuasjuas subidon subidon!! meno que estic molt contentaa

apa petonets a tothom!!

L'atac a les 4 del matí

Hola, hola!
Surto de guàrdia i estic realment esgotat. Em va tornar a tocar dormir en el primer torn( ja és la quarta vegada consecutiva).
El pitjor de tot és que la guàrdia va ser d'acudit tot el dia i la nit: estàvem tocant-se els collons tota la tarda i tota la nit. Però en aixecar-nos de dormir, allà a les 4 del matí, va ser el moment que teníem més gent en espera. Mooolt fort, moooooolt fort!
Vaig proposar a l'Esther, qui estava amb mi durant aquest segon torn de nit, penjar un cartell a fora dient les hores seguides treballant que portàvem, per si això feia desistir de les intencions urgentils. Al final no ho vam fer, perquè vam pensar que la gent suposaria que el Sant ens infondria coneixement diví molt superior als 25 anys d'experiència del seu pediatre habitual i podríem curar el refredat del seu fill/a.
En aquestes situacions sempre em plantejo dues preguntes que encara no he pogut respondre:
1. Per què una febre d'una setmana d'evolució acudeix a la fi a les 4 del matí a Urgències?
2. Per què s'acudeix al diví poder del Sant a les 4 del matí si no has de fer cas dels seus profetes, els residents de Sant Joan, quan desestimen gravetat?

La Malaeducación

Hola, companys! Un mes després- gairebé- de la meva última participació, avui us explicaré com em vaig trobar amb la pacient més maleducada que he vist mai, de fet la pitjor nena del món i així li vaig fer notar.
Us explico: estava a consultes i em va venir una nena de 2 anys que no menjava, una "no me come" vaja. La nena, sorprenentment, estava gaudint plaenterament d'una bossa de Cheetos. Li vaig fer notar a la mare que allò podia explicar molt el problema de la nena. La mare va donar un motiu de pes per permetre allò: "Es que si no me montaría un espectáculo".
Efectivament, l'exploració de la nena va ser un espectacle. Em va llençar la bossa de Cheetos pel cap i em va començar a cridar i pegar. De veritat que jo li hagués partit la cara i, de fet, vaig estar a punt d'ensenyar-li paraulotes- ella semblava no saber-ne'n.
En fi, el que ve després podria ser jutjat com cruel, però m'heu d'entendre aquella nena necessitava una petita lliçó. Per aquest motiu, vaig fer veure a la nena en qüestió que "era la peor niña que había visto en mi vida, la niña más mala que había conocido". Ella va dir que "el malo" era jo i així vam entrar en un bucle. Els nens els suporten poc quan són davant desconeguts, així que la pobra criatura va començar a plorar.
Sé que em jutjareu i pensareu que sóc cruel, però l'hauríeu d'haver vist: era la nena de l'exorcista, però sense estar demonitzada; tot natural, sortia d'ella.