mmmmm

Aquí tothom es lamenta.. que si em passa això... que si allò és un pal... que si venen moltes visites... que si cobro menys hores de les que treballo...

Doncs jo, sincerament, no ho canvio per res del món. M'encanta el que faig, i tot i que em queda molt peraprendre m'encanta com ho faig. Quantes més visites, millor, més n'aprenc. L'únic que m'agradaria és veure-us més sovint.

Ala, una imatge per alegrar-me la vista...

La defensa del castell

Era finals d'octubre de l'any 2007 de Nostre Senyor. Juntament amb un grup de valents soldats havíem estat encarregats de defensar el Castell de Sant Joan de Déu de la invasió de les tropes enemigues el dia més llarg de l'any, un dia que tenia 25 hores.
El dia es va llevar gris i trist, com trista havia de ser la meva tasca. En arribar a la torre de defensa, també anomenada sala de metges de Urgències, vaig trobar aquells a qui havia de substituir: una noia amb pentinat estil okupa i un home alt a qui s'anomenava Rgran. Les seves expressions no convidaven a l'optimisme. Poc a poc, i abans de trenc d'alba, van arribar els meus companys de batalla. Em van anunciar que tendria l'honor de defensar el castell durant la fosca nit, aquelles hores en les quals ens atacarien poc, però amb intensitat...
Un cop rellevats els nostres antecessors va començar l'atac: els nostres enemics eren baixets, quasi nans, però de gran ferocitat. Els primers intents foren en comptagotes, motivat per la discreta pluja que queia del cel. Tanmateix el temps no ens volia acompanyar: el cel es va destapar i la intensitat dels atacs enemics ja feia preveure que seria dur.
Durant la tarda la batalla semblava perduda. Els petits guerrers venien en tropes que s'anomenaven nivells. Els de nivell 2 i 3 eren els més perillosos. Eren molts, moltíssims. Les nostres defenses sucumbien, desconcertades davant nivells 2 i 3 que no es corresponien a les nostres expectatives.
El que no sabíem és que a les nostres tropes hi havia traïdors: els triadors, qui ens havien d'orientar per definir els nostres atacs ens estaven enganyant, sobreestimant els atacants.
Un dels nostres capitans, un almirall procedent de terres llunynes més enllà de la mar, em va enviar a la zona de trinxeres, allà on els atacants són més numerosos, però alhora més febles. Quan em vaig adonar havia quedat sol per l'abandonament d'alguns dels meus companys. Els petits nans acompanyats dels seus ogres protectors eren 20 i jo només un. Va ser un infern.
La nit va passar. El castell no havia caigut. Havíem defensat la torre i al nou trenc d'alba vendria un nou grup de defensors, com així va passar.

Guàrdies i demés

Bueno, només escric no pq tingui algu interessant d'alguna guàrdia, cosa difícil, ja q no en tinc jo d'aquestes coses sinó per comentar-li a en miquel, si si, aquest resident que es desfà en favors amb residents femenines, que ens ho vam passar mb ahir i que vem sopar en un lloc molt guay. Espero que amb la seva super guàrdia de 25 HORES!!!! no et cansessis gaire, i q com a mínim aquest gran sacrifici t'aporti algun tipus de benefici (us recordo que la meva aposta estava al desembre....) Apali petonets a tothom!!!

La primera vegada

Doncs si, efectivament, tal i com heu llegit al títol, avui ha estat la primera vegada (i espero no haver-ho fet tant malament perquè hagi estat l'última), que he tocat un cor viu. La veritat es que se m'ha posat la pell de gallina, perque havia ficat al mà per tocar moltes coses, però fins ara cap d'elles es movia, o si més no, no amb la mateixa força. Es una sensació molt estranya (l'adjunt ho ha definit com una sensació de "potencia", i potser seria bastant aproximat), però ha estat "chachi". Bé, aqui us deixo, només volia fer-vos partíceps de la meva emoció. Ale, no us canseu!!

Manel

Guàrdia dura

Hola, hola a tothom!
Aquesta última guàrdia ha estat especialment dura a pesar de no haver fet un número excessiu de visites. En fi i resumint: 5 ingressos jo( 24 en el total de la guàrdia).
No vaig veure cap nen senzill. Bé, tampoc cap; no hauríem d'exagerar. Algun sí que era faciló, però en general... Molt dur, molt dur.
Au idò, nens, us deixo. Ja parlarem dissabte si la guàrdia que tenc a un paper molt sospitós a Urgències és un error. Això espero.
Ens veiem!

Reflexions sobre una guàrdia de dissabte (atenció rotllo llarg!!)

Hola fidels seguidors,

que dures que són les guàrdies de dissabte!! Són les pitjors amb diferència. Primer de tot, la setmana del dissabte en qüestio ja treballes 6 díes, i a sobre, a no ser que dormis molt a la guàrdia (cosa poc habitual), et passes el diumenge com un vegetal al sofà i se t'ajunta amb el dilluns de la setmana següent sense que hagis tingut cap de setmana.

Bé, la cosa es que aquest dissabte passat vaig tenir guàrdia. Va ser una guàrdia depriment perquè va ser d'aquells dies en que els éxits de la medicina brillen per la seva absencia. Primer de tot passar visita de cirurgia (era una guàrdia de sala). Número de malalts ingressats=40. Número d'ingressos nous aquell dissabte=3 (tots ells per operar-se el dilluns, cosa que fa que a mes a mes de l'ingres, s'hagi de revisar el preoperatori). Resultat, vaig començar a passar visita a les 9.30 del matí i vaig acabar de fer-ho tot a les 21.30 de la nit (45 minuts per dinar).

Un cop acabada la meva tasca a la sala vaig baixar a urgencies on estava la resta de l'equip quirúrgic de guàrdia (passant tots junts pel menjador a sopar prèviament és clar). Aquí va començar l'encadenament de desgràcies de la nit. Primera desgràcia: una sutura al cap d'una dona que resultava ser el resultat (valgui la redundancia) d'una agressió del seu company sentimental. Plors a dojo durant l'explicació, activació d'un protocol que hi ha a st.pau per aquest tipus de casos, i nivell de depressió del resident en augment. Segona desgràcia de la nit: accident de trànsit moto contra moto. Mentre R gran i jo ens acostem al box, tot sembla normal (l'home respira, parla i es mou amb normalitat), això si, tot normal fins que arribem al costat de la porta del box on hi ha una palangana amb gel que conté una bota, que conté un mitjó, que al seu torn, conté el peu del senyor del box que havia quedat amputat per l'accident aproximadament uns 4 o 5 dits per sobre del turmell. Post-valoració de traumatologia i intents de consultar amb experts en reimplantació de membres amputats, es decideix que el peu es insalvable i se li fa al senyor una amputació de la cama una mica per sota del genoll (per cert, el pacient era un metge de 40 i pocs anys, que l'única cosa que deia des que va entrar a l'hospital, es que si us plau ens donessim pressa perque com més temps passés, menys possibilitats de re-implantar-li el peu hi havia). Depressio del resident ja fregant nivells crítics. Tercera i última desgràcia de la nit: senyor amb neoplasia de recte irresecable, que havia ingressat aquell dia per molesties abdominals. De cop es comença a xocar, TAC abdominal que diu que té isquemia intestinal (ni idea de la causa). Total, trasllat a un box tancat, fer passar a la familia i sedació del bon home perquè estigués tranquil i acompanyat durant la seva última estoneta. Nivells de depressió del resident dins del color vermell del marcador.

Després d'això (6.30 AM), vam anar a dormir, amb una sensació de que aquell dia haviem estat poc útils. La part positiva, vam riure bastant amb un tio que no se que collons s'havia fotut, pero que estava en una camilla flipant com si l'haguessin deixat anar al mig de Mart.

Manel

PD: Vane te he contestao a ese comentario que teniamos pendiente.

Cap de setmana

Hola, hola a tothom!!! Em dirigeixo a vosaltres en aquests dies de crispació a resultes dels missatges populars. Jeje. M'ha sortit justet, però m'ha sortit. L'acudit dic.
Bé, us escric per fer-us saber que tenc tot el cap de setmana lliure!!! Ja sé que alguns de vosaltres teniu treball durant aquest cap de setmana, però portava ja dos caps de setmana treballant i, la veritat, s'agreix poder fer enveja.
Dilluns entro i dimarts estic surtint. Ens veiem al Clínic dimarts.
Adéu!

El retorn

Hola, hola!!! Sé, fidels seguidors( Vane, David i Manel), que ja us devia estranyar la meva llarga absència al blog. No ha estat per voluntat pròpia o sí, ben mirat, ja que la meva excusa són les vacances.
Avui surto de guàrdia i he lliurat! No és que sigui extraordinari, però donat com pintava el panorama dijous... Resulta que de sis resis de planta avui sortíem de guàrdia 3. Això feia molt dura la vida als que quedaven. Tenia una forta sospita que no ens deixarien lliurar, però vés per on sí que ens han deixat.
En fi, la guàrdia pesadeta. 350 visites que tampoc són tantes, però constata l'arribada de l'hivern i el poc respecte que se sent avui en dia pels ponts. Això ahir, però dissabte també vaig poder gaudir d'un bon passe de dissabte dels que obsequia el meu hospital: vam acabar a les 3 de la tarda! Déu meu quines coses!
Bé, estic espeset com haureu pogut comprovar.
Que la Força us acompanyi.

Surto... de ressaca

Avui no surto de guàrdia. De fet no tinc guàrdia fins demà. Però ahir nit vaig sortir i ara tinc ressaca... que és molt semblant a passar una mala guàrdia amb la difarència que ahir vaig pagar per passar-m'ho bé; i demà cobraré per treballar.
Similituds o diferéncies, crec que el que necessito avui és molts glucosa i una sopeta.
El principal motiu del missatge és manifestar la meva preocupació per la mort d'una nena a Cabrera, després de manifestar els símptomes més banals que et puguis trobar (i suggestius de GEA segons els diaris) i ésser visitada per dos metges.
Sense considerar el problema per la família i per la nena, que és molt, i que espero que els fets s'esclareixin i es sàpiga què va passar, i què va fallar; això generarà bastants danys colaterals:
Sabeu què passarà? Sabeu quines conseqüències tindrà això?
És senzill. Qualsevol dolor abdominal i qualsevol gastroenteritis (n'hi ha moltes cada di, creieu-me) passaran a ser considerades per les mares com a potencialmnt mortals. I qui serà el pobre desgraciat (si, a més de desgraciat sóc pobre) que tindrà que afrontar aquesta munió de mares? El menda!!!!
Ja us explicaré com acaba el "síndrome de la GEA maligna"

Comentari de guàrdia i de la nova rotació

Hola a tothom (si es que encara algu llegeix aixo)

avui escric per comentar la guàrdia del passat divendres (per tant 2n dia postguardia) i per comentar també les conclusions despres de la meva primera setmana a la UCI de postoperats de Cir. Cardiaca (estare en aquesta rotació fins al desembre inclos).

Respecte a la guàrdia molt tranquileta. Com a novetat us dire que vaig tenir l'ocasió de pautar el meu primer haloperidol (acompanyat de contenció mecànica, és clar) en un iaiet al que havien operat el dia abans i que per la nit va tenir a bé perdre el contacte amb la realitat i començar a dir que volia aixecar-se per anar al seu llit (segons ell l'habitació on estava no era la seva sinó la d'algú altre), i també intentar treure's la sonda vesical perquè segons deia, sinó se li quedaria a dins per sempre més. La resta, una guàrdia d'aquelles d'anar fent tota l'estona però sense gaire moments d'estrés excessiu.

Aquesta setmana he començat la meva rotació a la UCI dels postoperats de Cir. Cardiaca. Tot i que són els nostres pacients, la unitat la porta anestésia, així que en realitat encara no estic al meu servei, sinó rotant amb els anestesistes. D'aquesta primera setmana, la meva conclusió principal es que les anestesistes (que són majoria respecte al sexe masculí), fan en general molt bona olor. No dic que altres especialitats facin pudor, sinó que mai m'havia cridat l'atenció l'olor de ningú fins arribar a aquesta UCI, on no se perquè tothom va molt perfumat.

Manel