Reflexions sobre una guàrdia de dissabte (atenció rotllo llarg!!)

Hola fidels seguidors,

que dures que són les guàrdies de dissabte!! Són les pitjors amb diferència. Primer de tot, la setmana del dissabte en qüestio ja treballes 6 díes, i a sobre, a no ser que dormis molt a la guàrdia (cosa poc habitual), et passes el diumenge com un vegetal al sofà i se t'ajunta amb el dilluns de la setmana següent sense que hagis tingut cap de setmana.

Bé, la cosa es que aquest dissabte passat vaig tenir guàrdia. Va ser una guàrdia depriment perquè va ser d'aquells dies en que els éxits de la medicina brillen per la seva absencia. Primer de tot passar visita de cirurgia (era una guàrdia de sala). Número de malalts ingressats=40. Número d'ingressos nous aquell dissabte=3 (tots ells per operar-se el dilluns, cosa que fa que a mes a mes de l'ingres, s'hagi de revisar el preoperatori). Resultat, vaig començar a passar visita a les 9.30 del matí i vaig acabar de fer-ho tot a les 21.30 de la nit (45 minuts per dinar).

Un cop acabada la meva tasca a la sala vaig baixar a urgencies on estava la resta de l'equip quirúrgic de guàrdia (passant tots junts pel menjador a sopar prèviament és clar). Aquí va començar l'encadenament de desgràcies de la nit. Primera desgràcia: una sutura al cap d'una dona que resultava ser el resultat (valgui la redundancia) d'una agressió del seu company sentimental. Plors a dojo durant l'explicació, activació d'un protocol que hi ha a st.pau per aquest tipus de casos, i nivell de depressió del resident en augment. Segona desgràcia de la nit: accident de trànsit moto contra moto. Mentre R gran i jo ens acostem al box, tot sembla normal (l'home respira, parla i es mou amb normalitat), això si, tot normal fins que arribem al costat de la porta del box on hi ha una palangana amb gel que conté una bota, que conté un mitjó, que al seu torn, conté el peu del senyor del box que havia quedat amputat per l'accident aproximadament uns 4 o 5 dits per sobre del turmell. Post-valoració de traumatologia i intents de consultar amb experts en reimplantació de membres amputats, es decideix que el peu es insalvable i se li fa al senyor una amputació de la cama una mica per sota del genoll (per cert, el pacient era un metge de 40 i pocs anys, que l'única cosa que deia des que va entrar a l'hospital, es que si us plau ens donessim pressa perque com més temps passés, menys possibilitats de re-implantar-li el peu hi havia). Depressio del resident ja fregant nivells crítics. Tercera i última desgràcia de la nit: senyor amb neoplasia de recte irresecable, que havia ingressat aquell dia per molesties abdominals. De cop es comença a xocar, TAC abdominal que diu que té isquemia intestinal (ni idea de la causa). Total, trasllat a un box tancat, fer passar a la familia i sedació del bon home perquè estigués tranquil i acompanyat durant la seva última estoneta. Nivells de depressió del resident dins del color vermell del marcador.

Després d'això (6.30 AM), vam anar a dormir, amb una sensació de que aquell dia haviem estat poc útils. La part positiva, vam riure bastant amb un tio que no se que collons s'havia fotut, pero que estava en una camilla flipant com si l'haguessin deixat anar al mig de Mart.

Manel

PD: Vane te he contestao a ese comentario que teniamos pendiente.