L'any de les 6 copes

Hola, companys!
Em decideixo a tornar a escriure en el nostre trist blog per comentar l'any que ja s'està acabant. Aquest any serà recordat per molts com l'any que es va declarar la pandèmia de grip A H1N1, abans anomenada nova i molt abans porcina. Una pandèmia que d'altra banda ben poc de terrible ha tengut, sempre que no tenguem en compte la important despesa en paper de diari que ha suposat i en vacunes que no estan calant massa fons en la població, sobretot la sanitària.
Però el més important de tot i pel qual milers d'aficionats del Barça recordaran aquest any serà per les 6 copes que s'han aconseguit al 2009. Tots els culés del món van viure amb emoció infinita el mes de maig passat on en 15 dies vam donar un bany al Madrid en els nous afusellaments dels 2 de maig (2-6 per si algú no ho recorda), vam eliminar al Chelsea de la Champions amb un gol de l'Iniesta que per sempre quedarà en el record colectiu ( Don Andrés des de llavors), vam guanyar la Copa del Rei amb una autoritat immensa i vam finalment guanyar la final de la Lliga de Campions escombrant el Manchester de Cristiano Ronaldo a Roma. Després d'un estiu amb fitxatges estel.lars per part del Madrid hem repetit amb tres títols menors, però títols al cap i la fi. La gesta la resumeix Guardiola amb la seva frase als jugadors abans de la final del guanyat Mundial de Clubs: "Si perdéis, seguiréis siendo los mejores del mundo. Si ganáis, seréis eternos".
Potser Guardiola mai va dir aquesta frase. Potser es tracta d'una frase col.locada per cronistes a la boca del personatge com ha passat abans amb Napoleó, per exemple. Malgrat això vull pensar que sí la va dir, que l'èpica sí existeix.
Molt bon Nadal a tothom i molt bona entrada a l'any nou.
PD: Jo estaré a l'hospital atenent borratxitos després de les campanades.

Destí?

Hola, companys!
Avui la notícia que m'ha cridat l'atenció és d'aquelles que fa pensar.
Sembla ser que una senyora italiana i el seu marit van perdre l'avió d'Air France que es va estabellar fa una setmana, motiu pel qual el van perdre i van salvar la vida. Doncs avui aquesta dona i el seu marit han mort en un accident de trànsit, una setmana després.
Això que és propi d'un pel.lícula americana per teenagers ha passat a la vida real i fa reflexionar. Primer porta a pensar si existeix el destí. Jo de fet crec que no, que tothom encara ha d'escriure el que li passarà i que està sempre en disposició de canviar-ho. És un pensament molt més alegre que pensar que fem el que fem si algú vol, diguem-li X, estem condemnats.
En segon lloc em porta a pensar que el temps i el que fem amb ell és molt important. Em pregunto si aquesta setmana que la vida va donar de regal a aquesta parella l'han aprofitada. Mai ho sabrem.
El que és segur és que petites històries com aquesta ens han de fer pensar.

Pandèmia

Hola, companys!
Se'm fa curiós que el dia que l'OMS o WHO, depèn d'on ho llegiu, ha declarat la grip nova en fase de pandèmia tots els telenotícies de les cadenes nacionals hagin obert amb el fitxatge de Cristiano Ronaldo pel Madrid.
No és que sigui especialment preocupant donat que de moment presenta una mortalitat del 0.5%, però és curiós que la notícia del dia sigui el pagament de més de 100 milions d'euros en plena època de crisi econòmica. Poso molt en dubte, d'altra banda, que el Madrid pugui sobreviure a unes quantes temporades amb aquesta despesa exorbitada.
En fi, jutgeu vosaltres quina notícia és més important i jutgeu quin telenotícies té més rigor informatiu.

Camí dels 27

Hola, companys!
Avui surto de guàrdia, trobant-me camí dels 27 anys. Ha estat una guàrdia millor que les últimes. Us explico: el programa informàtic ha canviat a l'hospital i durant unes setmanes la cosa ha anat força malament. Però avui la guàrdia ha anat funcionant; tot i que no vull cantar victòria.
Avui surto de guàrdia i no he fet res de profit. Només he dormit i he anat a veure la nova de Terminator. Bona pel.lícula.
Avui surto de guàrdia i estic a 4 dies dels 27.

Què hi ha en una data?

Hola, companys!
Filosòfic com em trobo just abans de cumplir 27 anys el pròxim diumenge, he mirat a la literatura científica- que per aquells qui em coneixen ja saben que sempre ha estat i serà la Wikipedia i el Google- per saber què hi ha en una data.
Enteneu-me: hi ha dies especials? La mateixa data pot significar coses molt diferents segons a qui preguntem. A tots ens ve al cap el dia 23 d'abril: mort de Cervantes i Shakespeare, dia de llibre i la rosa a Catalunya en format Sant Jordi. Una festa de la literatura, diguem-ne.
Però també un dia 23 d'abril de l'any 2009 es va iniciar el brot de la grip porcina, després coneguda com grip nova. Qui sap si en uns anys es recordarà més aquest fet en relació al 23 d'abril?
Així vegeu que un mateix dia pot tenir molts sentits. En fi, us deixo que he d'anar a buscar un Kebab per sopar abans que aquests núvols grisos comencin a descarregar.
Una abraçada!

Eleccions europees

Bones, companys!
Estava aquesta tarda en plena tasca d'eliminar correus al hotmail i al compte de correu de l'hospital, donat que els tenia massa plens, quan he clicat sense voler la pàgina del blog. Fa una mica de peneta veure el blog tan i tan buit. Per això m'he decidit a comentar la jornada electoral.
Primer la campanya, tota plena de falta de coherència. La principal estratègia consisteix en desacreditar els altres per part d'uns o convertir per part dels altres les eleccions en una espècie de final europea: qui guanyi marcarà el seu futur. Bé, jo crec que ni una cosa ni l'altra.
Després l'acte en si d'anar votar. Me'n recordo que el primer cop que vaig votar van ser les eleccions famoses per la mentira després del 11M i la cadena de sms de l'estil "todo es mentira y el PP lo sabe; pásalo". Llavors vaig votar per correu. Avui no he tengut les ganes de fer-ho; ni per correu. Votar per Europa és votar per qualcom molt llunyà, molt poc tangible. De fet, l'únic tangible de tot això del Parlament Europeu és el sou dels eurodiputats perquè decisions tangibles ben poques. En fi, tampoc ho podrem arreglar nosaltres.
Bé, us deixo que comença "La Chica de Ayer". No em jutgeu que la sèrie fa gràcia.

"Buscar hueco"

Ahir vaig estar de guàrdia i vaig descobrir el que es sol conèixer a llatinoamèrica com a "buscar hueco"... simple i senzill, a mitja guardia, durant aquelles hores de la nit en què la gent respectable fa nones, jo i un parell més vam "trobar temps", o sigui un "hueco" per anar al balcó de l'hospital a fer una birra. Quinze minuts meravellosos de pau, tranquilitat i bon rollo...

historia desgarradora ....

me encanta cuando las enfermeras hacen un triaje perfecto y t dan este tipo de regalos para amenizar reuniones y festejos con anécdotas de tal calaña.

mujer de 20 y pocos con chulo playa reggeaton power al lado con orientacion de lumbalgia mecánica.
al intentar palparle a la susodicha la espalda refiere un dolor muuuuuuy intenso desde lumbares hasta arco popliteo "muchisiisisisisimo dolor", balance articular de columna practicamente 0, mu Adoloria toda ella; con lo cual en un inicio de historia clinica se pregunta el mecanismo de lesion y comenta "un desgarro doctor un desgarro" al mismo instante que al chulito le aparece un brillo de orgullo en los ojos...si, si si, ole ole ole q grande esa cara de poker esa indiferencia al relato de "mi novio me ha roto toa".
2 pensamientos pasaron por mi cabeza:
Gracias por no hacerme cirujana y tener qe ver esas cosas tan feas y tan dolorosas
Un pensamiento para el cardiovascular y su chiste de "agarrese los tobillos....."

Hay veces que la resistencia t enseña muuuchas cosas

Les vacances

Hola, companys! Com va dir el Josep Tarradelles quan va tornar de l'exili: "Ja sóc aquí".
Jo no torno de l'exili, però sí que he necessitat un parell de dies per recuperar-me de les vacances. Per aquells qui no ho sabien estava de creuer des de Venècia amb la meva família. Hem passat també per Grècia, Croàcia i Turquia. Tot molt maco( com diríeu aquí). El que més m'ha agradat, per seguir amb aquest estil tan propi d'una redacció de nens d'escola, ha estat probablement Istambul. Una ciutat sorprenent i molt europea. Venècia és especial: sembla que estiguis a una peli.
Vaig tenir el gust de conèixer la pitjor nena del món. Sí, companys, aquesta desbancava la nena que em va llençar els cheetos a la cara a CCEE. Els pares d'aquesta nena eren com un manual: "¿Cómo malcriar a sus hijos?".
En fi, reflexions personals a banda, veig que el blog està en estat terminal. Poques aportacions durant aquest estiu...
No se m'acut com donar-li vida, però si algú de vosaltres en té alguna idea s'escoltaran suggerències.

Personalitats peculiars

Hola, companys! Si és que encara tendran raó aquells qui diuen del metges que som peste. M'explico.
Aquestes últimes setmanes estava passant un estat semi-depressiu/semi-ansiós pel que feia a les meves decisions preses sobre pacients i els "varapalos" que havien rebut aquestes decisions. Recordeu que d'aquí venia el meu místic post sobre la presa de decisions i la resposta de les espines del David.
Doncs avui això és en part història, donat que he encertat una orientació diagnòstica, he fet amb molt criteri una derivació i he vist una errada aliena d'aquelles que alegren.
L'orientació correcta és un trist cas de tumor cerebral a qui vaig demanar una TC cerebral urgent, l'única de fet que he demanat des de consultes. No sé si he salvat una vida, però he fet més curta l'arribada de la cavalleria.
La derivació amb bon criteri, a NRL per cert, ha resultat tenir alteracions del piruvat i ara es comença a mossegar les mans. Li faran una RNM. Un cas trist també, per descomptat.
I, finalment, l'errada aliena és un suposat Kawasaki que des d'Urgències davant el dubte diagnòstic i tenir un antigen per S.pyogenes positiu s'havia iniciat amoxicilina. Un cop a Planta, els hi va semblar un cas claríssim de Kawasaki, retirant amb força criteri, però gens d'humilitat, l'antibiòtic innocent que és l'amoxicilina que mal no li fa a ningú. Donat que des de Planta consideraven que era de caixó un Kawasaki i que era un error no haver-lo vist d'entrada i orientat així, van decidir fer un power point molt mono ridiculitzant el treball d'altres a Urgències, amb la conseqüent discussió entre uns i altres més digna de boixos nois contra ultras que no de metges. En fi, la humilitat és una virtut molt bona si ets metge. La cosa és que el Kawasaki, si l'és, serà el primer descrit en fer un abscés retrofaringi concomitant. Llàstima del faringotest positiu que fa més pobra la publicació i poc assenyat el fet que retiressin l'antibiòtic vistes les coses. Un trist cas de complicació de sde tòxica estreptocòcica, que no passarà d'aquí esperem.
Aquí el peculiar de la nostra personalitat com a metges: en el fons em produeix certa emoció haver diagnosticat el tumor i haver sabut que el nadó que vaig derivar tenia qualcom neurològic; i, donat que qui més dubtes m'ha fet tenir aquestes setmanes han estat els de Planta, em causa una certa satisfacció la petita cura d'humilitat.
No em malinterpreteu, sisplau. Em sap greu per tots, sobretot el nen del tumor i el neurològic; l'altre es curarà pràcticament segur. Però, i crec no estar equivocat, forma part de ser metges aquesta dualitat de sentir-te malament si a algú li passa alguna cosa, alegrant-te d'haver-la sabut diagnosticar.

Un altre cop postguardia

Hola, companys! Estic cansaaaaat, molt cansaaat...
Amb aquesta frase meva tan típica meva, valgui'm la redundància, començo avui.
Torno a estar sortint de guàrdia. De veritat que planyo aquells de vosaltes qui teniu 7 guàrdies al mes i a sobre no les lliureu.
Aquesta última guàrdia ha estat força interessant: molt tranquila, molt fluida i tot el que necessita una bona guàrdia d'estiu; però, sempre hi ha un "però", a les set va haver-hi un petit atac a les 7 del matí.
En fi, molt cansat- ja us ho havia esmentat?-.

El pes de les decisions

Hola, hola! El títol del post reflecteix el meu estat d'ànim en els últims temps.
No, no us espanteu; només que les últimes setmanes he vist el costat més dur de la Medicina d'aprop. I amb això del costat més dur em refereixo a les cagades pròpies.
Perquè, no ens enganyem ,les cagades dirigides per adjunt són menys cagades. Més o menys com passa amb les penes compartides amb amics, que són menys penes. O les desgràcies compartides. Bé, que ja ens entenem.
Al que anàvem, nois, que he realitzat alguna que altra cagada en les últimes setmanes i, com que en les últimes setmanes estic prenent més decisions sol del que acostumava, dir alguna és un eufemisme. Seria més correcte dir moltes.
Dir també que el bo del David va tenir a bé recordar-me que m'havia menjat una pneumònia amb patates fregides. De totes formes, cal a dir que el pobre no sabia que estic passant una època d'inseguretats i dubtes.
Suposo que és normal, que és el que toca. En algun moment de les nostres vides sempre dubtem i ara em toca a mi.
En fi, com que aquest blog ha de servir per transmetre experiències i vivències personals transmeto així la frustració de qui es fa gran a cops.

Espina

Tothom té una espina, i avui he retrobat la meva... li he mirat a la cara, als ulls, i li he dit: "no way, baby..., it's my turn", com si fos aquell 'cowboy' dur i decidit del 'far west'...

guardies i quirofans

coses del destí mentre aquí els amics de sant johans tenen unes cues de nassos a les 4 de la matinada puc dir que la meva ultima guàrdia vaig dormir unes 5 hores, cosa d'agrair ja que al dia següent entrava a quiròfan amb los capos del lugar que no deixen passar ni una, més que res peruè han fet seves frases típiques com: "T'estàs encantant" quan no vas ràpida a eixugar la sang o "A què aspires?" fent la brometa fàcil si no fiques l'aspirador a on toca.

Però a part dels capos sempre hi ha bona gent que t'ensenya i està pels resistentes i aquest divendres el traumatòleg que en el seu dia em va operar un dels genolls em va deixar operar un tunel carpià!! si senyores i senyors les parestesies de 1r, 2n i 3r dit s'han acabat juasjuasjuas subidon subidon!! meno que estic molt contentaa

apa petonets a tothom!!

L'atac a les 4 del matí

Hola, hola!
Surto de guàrdia i estic realment esgotat. Em va tornar a tocar dormir en el primer torn( ja és la quarta vegada consecutiva).
El pitjor de tot és que la guàrdia va ser d'acudit tot el dia i la nit: estàvem tocant-se els collons tota la tarda i tota la nit. Però en aixecar-nos de dormir, allà a les 4 del matí, va ser el moment que teníem més gent en espera. Mooolt fort, moooooolt fort!
Vaig proposar a l'Esther, qui estava amb mi durant aquest segon torn de nit, penjar un cartell a fora dient les hores seguides treballant que portàvem, per si això feia desistir de les intencions urgentils. Al final no ho vam fer, perquè vam pensar que la gent suposaria que el Sant ens infondria coneixement diví molt superior als 25 anys d'experiència del seu pediatre habitual i podríem curar el refredat del seu fill/a.
En aquestes situacions sempre em plantejo dues preguntes que encara no he pogut respondre:
1. Per què una febre d'una setmana d'evolució acudeix a la fi a les 4 del matí a Urgències?
2. Per què s'acudeix al diví poder del Sant a les 4 del matí si no has de fer cas dels seus profetes, els residents de Sant Joan, quan desestimen gravetat?

La Malaeducación

Hola, companys! Un mes després- gairebé- de la meva última participació, avui us explicaré com em vaig trobar amb la pacient més maleducada que he vist mai, de fet la pitjor nena del món i així li vaig fer notar.
Us explico: estava a consultes i em va venir una nena de 2 anys que no menjava, una "no me come" vaja. La nena, sorprenentment, estava gaudint plaenterament d'una bossa de Cheetos. Li vaig fer notar a la mare que allò podia explicar molt el problema de la nena. La mare va donar un motiu de pes per permetre allò: "Es que si no me montaría un espectáculo".
Efectivament, l'exploració de la nena va ser un espectacle. Em va llençar la bossa de Cheetos pel cap i em va començar a cridar i pegar. De veritat que jo li hagués partit la cara i, de fet, vaig estar a punt d'ensenyar-li paraulotes- ella semblava no saber-ne'n.
En fi, el que ve després podria ser jutjat com cruel, però m'heu d'entendre aquella nena necessitava una petita lliçó. Per aquest motiu, vaig fer veure a la nena en qüestió que "era la peor niña que había visto en mi vida, la niña más mala que había conocido". Ella va dir que "el malo" era jo i així vam entrar en un bucle. Els nens els suporten poc quan són davant desconeguts, així que la pobra criatura va començar a plorar.
Sé que em jutjareu i pensareu que sóc cruel, però l'hauríeu d'haver vist: era la nena de l'exorcista, però sense estar demonitzada; tot natural, sortia d'ella.

rompiendo el cascaron

hola chic@s!!!

solo os dejo este pequeño mensaje para deciros que después de mucho pero mucho tiempo puedo decir MAÑANA NO PUEDO QUEDAR PQ TENGO GUARDIA!!!!!

si si si: ja está aquí ja arriba la vane :P y lhospitalet se revolucionará con un tiempo de espera minimo de 4 horas pq otra cosa no, pero lenta un rato y yo alli solita con mis yayos fracturados y mi unica ayuda, el adjunto durmiente como bien indica su nombre estará durmiendo.... ahhhhhhh

bueno, voy a hacer un resumen de consejos que me habeis dado y q son muuuuy utiles por si algun dia otros R1 se dedican a mirar estas páginas...
-cuando puedas dormir duerme
-cuando puedas comer come
-cuando puedas sentarte sientate
-si su ambulatorio pertenece a la zona de bellvitge el cot de guarda de alli estara encantado de atenderle
-si se ha lesionado trabajando su mutua laboral estara encantada de atenderle
-si se ha lesionado y tiene mutua privada tb estaran encantados de atenderle

si me dejo alguno estaría muy interesada en que los expertos R2 que leen ests paginas me lo comentaran

besitos y ya os contaré (si sobrevivo) aunque espero q el subidon de la selesion me deje descansar :P

Where's matt?

Un vídeo preciós....

Congressos, els somnis i els balls

Hola, hola!
Abans de res, dir-us que anar de congrés a l'AEP està molt i molt bé... Clar que no és com anar de congrés per via oftalmo, però a mi ja em val: abundància de menjar, abundància de regalets i inclús un xic de ciència.
En fi, he tornat enamorat del menjar galleg. Això vol dir que m'he posat fins al cul de pop a la gallega.
Sobre els somnis, i en referència al somni que la nostra R3 Laura ha tengut sobre el David, dir que espero que els somnis no vulguin dir res. Ho dic pel David i també per mi. Estant sota la influència de la somnolència que només pot donar un bon Albariño vaig somiar el següent: havia tengut un accident i estava invàl.lid. El pitjor del somni no era la meva incapacitat, que sentia ja haver superat, sinó el sentiment de llàstima que despertava en la gent. Sentia ràbia cap al món perquè no tenien el meu problema i, a sobre, no em facilitaven la tornada sinó que, al contrari, amb la seva llàstima i les seves ànsies perquè jo no fes res i la meva vida fos més senzilla, em feien impossible tornar a sentir-me útil. És ben curiós que puguis tenir un sentiment tan complex com aquest en un somni.
Finalment, per acabar el post, referir-vos el moment de màxima vergonya de la meva vida: imagineu una pista de ball amb pediatres ballant( un únic noi). Ara sentiu que sona Grease. Això desferma la passió d'una adjunta, qui estira de la camisa l'únic resident noi que hi ha allà al davant i l'estira ben al mig de la pista, fent que es posi més vermell que mai i se senti de tot ,menys pròxim a John Travolta.

Quan una dona casada somia amb tu...

Perplex, així m'he quedat quan, una companya de l'hospital, molt maca i molt simpàtica, però casada en tot cas, m'ha comentat que ahir nit va somiar amb mi. Bé, de fet primer m'he alegrat, doncs aquestes coses sempre afalaguen...
El que m'ha fet tornar perplex ha estat que en el somni jo "la dinyava", si, m'agafava un atac cardíac (destí cruel del cardiòpata) o alguna cosa semblant, i en el moment d'intentar-me intubar nosequèfeia que jo acabava dins una bossa negra de plàstic...
En fi, per tercera vegada en vint-i-cinc anys i pico (un pico llarg), és la tercera vegada que assaboreixo de nou el bon gust de l'aire i el plaer de poder respirar... tot i això; m'encanta que somiin amb mi. ;P